viernes, 26 de junio de 2009

Interludio

por graciela malagrida

La luna abrió la boca
y se tragó a varios lobos.
Después viró hacia mí, con sus enormes ojos plata
y en el costado más filoso y provocante
volvió a abrirla, pero esta vez
para soltar una sentencia irrefutable sobre el río:

-Ellos, no podían ver mi llenura
mi reflejo irregular, expansivo.
Ellos eran líquidos, como versos, por eso los regía.
Y a mi modo de ver, me amaban tanto
que inventaban canciones, bemoles, entreactos
.-

Pasó una nube apocada, pasaron mil ángeles
y continuó: - No me mires así!. Es cierto,
los tragué, con la mismísima voracidad de las fieras
del ser humano, del ansia. Con la idéntica avidez
del deleite. Si, de puro gusto, de plenas ganas de alimentar
el cuerpo fúlgido, de afianzar la postura nocturna ante la muerte
…-

Lo cierto es que desaparecieron. Se los tragó
literalmente, abiertamente, hambrientamente
calladamente… Entretanto gobernó instantes de mis sueños.
Supongo que entró a mi dormitorio atravesando el ventanal
y que fue ella quien me tocó el hombro
y pronunció mi nombre con dulzura.

- Dejaron de aullar para siempre entre mortales. Ya pasó.
Seguí durmiendo
.- susurró. Y acarició mi pelo
con amor
de madre.

La luna abrió la boca
y me dejó muda. Se llevó la música
la danza, el concierto de los lobos
las musas esbeltas de la madrugada...
Ella volvió sobre sus pasos
sobre la brecha que dejó abierta
entre ficción
y realidad.

THE END





POEMA DE GRACIELA MALAGRIDA TRADUÏT AL CATALÀ PER PERE BESSÓ

Interludi

La lluna obrí la boca
i s’engolí alguns llops.
Després es girà cap a mi, amb els seus enormes ulls plata
i al costat més filós i provocant
tornà a obrir-la, però aquesta volta
per a amollar una sentència irrefutable al voltant del riu:

-Ells, no podien veure la meua plenitud
el meu reflex irregular, expansiu.
Ells eren líquids, com versos, per això els regia.
I al meu albir, m’estimaven tant
que inventaven cançons, bemols, entreactes-

Passà un núvol empoquit, passà un miler d’àngels
i continuà: - No em mires així! És cert,
els engolí, amb la mateixa voracitat de les feres
de l’ésser humà, de l’ànsia. Amb la idèntica avidesa
del delit. Sí, de tant goig, de plenes ganes d’alimentar
el cos fúlgid, d’afermar la postura nocturna davant de la mort…-

La cosa és que desaparegueren. Sel’s engolí
literalment, obertament, famolenca,
calladament… Mentres tant, governà instants dels meus somnis.
Supose que entrà al meu dormitori travessant el finestral
i que fou ella la que em tocà el muscle
o pronuncià el meu nom dolçament.

- Deixaren d’udolar per a sempre entre mortals. Ja passà.
Continuà dormint.- xiuxiuejà. I acaronà el meu cabell
amb amor
de mare.

La lluna obrí la boca
i m’emmudi. S’endugué la música
la dansa, el concert dels llops
les muses esbeltes de la matinada...
Ella feu la volta
damunt del clivell que deixà obert
entre ficció
i realitat.

2 comentarios:

  1. Si bien te leo sólo desde hace unos meses, ésto es realmente diferente a todo lo que leí hasta ahora.
    Me gustó mucho!

    Saludos

    ResponderBorrar
  2. Hola Nat!
    ¿te parece?
    todo va tomando otro color ¿no?
    me vienen muy bien tus comentarios
    puedo leer con otros ojos
    gracias

    ResponderBorrar

gracias x el comentario! no dejes de orbitarme!