por graciela malagrida
“Por ti, he elegido
el incómodo lugar
del verso irreversible”. G.M.
Por no escuchar tu voz me encuentro sorda
impedida de oír, orar al río
dentro de los cántaros.
Por no ver tus labios sonreír, me he quedado ciega
entumecida hasta los huesos, imaginando tus ojos
puestos en mis manos.
Y he enmudecido sí, adrede
hasta volver a tocar, tu frente
henchida de sentido. 
Traducción al catalán por Pere Bessó González
Per no escoltar la teua veu em trobe sorda,
impedida de sentir pregar el riu
dins dels cànters.
Per no veure els teus llavis somriure, m'he quedat cega
entumida fins als ossos, imaginant els teus ulls
posats en les meues mans.
I he emmudit, sí, a posta
fins a tornar a tocar la teua front
inflada de sentit.
domingo, 6 de junio de 2010
Rumboso amor
Publicado por
Unknown
a las
03:00:00
3
comentarios
Etiquetas: "fotografía de Juan Ignacio de Giacomi", "poesía de Graciela Malagrida", "traducción al catalán por Pere Bessó González ", amor
miércoles, 21 de abril de 2010
El ser indeleble
a Racha, hija de Dios, hija nuestra
"Una lágrima mía riega el Sahara, por ti." G.M.
1
En blanco este lienzo has dejado, una sirena lactante
una perla barroca, labios paspados, una luna
abrumada, la almohada tibia, impregnada de ti
un confesionario, un espejo de estilo sin reflejo
las palmeras de Túnez sin frutos, medio mundo llorando
quebrado, un estuario de estrellas, una pérgola helada
y tantas …primaveras y suspiros…
2
Tengo este atril que apenas me sostiene. Pero lo admito:
-De veras, me desmorono …-. Sin embargo escribo hoy
lo que jamás he pensado. Y doy vueltas como un perro
y olfateo los teclados y reavivo tu nombre, tu rítmica historia
en la voz de un padre, de un poeta
e invento una metáfora antipodaria de la muerte. Es que ya
no me convence ni su apócope…no lo puedo
ni ver sobre las flores.
3
En realidad creo que has mutado, delicadamente
docta, estilizada, como todo lo tuyo, como esta noche
que me mira fijo, emulando tus ojos expresivos.
Creo, en la sempiterna función del aroma
en la intrínseca intención de cada trazo
en el eco de los pasos, de la voz quebrada
de a tramos por el llanto
y aun así, preñada de hermosura.
Supongo que eres un jazmín, que renueva al amanecer
sus votos de ternura, sus primores. Me consuela creer
que sólo has mutado a nimio capullo, a enlace puro
o verso breve, sutil, sin osamenta… sólo eso
sólo eso.
4
Sobre este atril “que apenas me sostiene”
monto mi alma dislocada y empiezo de cero:
Pinto un jardín, circular, sin linderos de ligustros.
Pinto en tu honor, porque hoy aquí, sólo tu esencia
merodea y expulsa mi ignorancia a los abismos.
De ti, he aprehendido en este mundo
la eternidad, la he moldeado hasta la runa.
5
Esfumo el contorno del instante
mojando mis dedos
levemente
en el rocío.
Y otra vez… perfume de jazmines.
6
He dejado de llorarte. No mereces eso
Aun te adeudo
la paleta de colores
del alba.
7
¿Dónde está El Greco? ¿dónde
Van Gogh, Miró, Degas, Dalí?.
Dime Racha:
¿has regresado con ellos
a la fuente del color?
Veo que el horizonte se esfuma
y con él, esta angustia. Dios responde
inefablemente en el paisaje
...
por ti.
El ser indeleble
a Racha, hija de Dios, hija nuestra
الكائن الخالد إلى رشا، ابنة اللّه، ابنتنا شعر: غراسيالا مالاغريدا
Círculo de Luz by Aída Emart - Mexico
Esta obra está dedicada a Youssef Rzouga, amigo escritor de Túnez
الكائن الخالد إلى رشا، ابنة اللّه، ابنتنا شعر : غراسيالا مالاغريدا
دمعة لي تغمر الصّحراء، إليك . غ.م
1
أبيض هذا القماش تركت، عروس بحر رضيع
لؤلؤة مزخرفة، شفاها شاحبة، قمرا مسحوقا
فاترة هي المخدّة، مشربة بك
كرسيّ اعتراف، مرآة من طراز ما بلا انعكاس
نخيل تونس يلا تمر، نصف عالم يبكي
محروقا، مصبّ نهر من نجوم، عريشة باردة
وربيع لا يحصى وتنهّدات
2
لي هذا المكتب الذي بالكاد يسندني. لكنني أحتمله:
- أنا منهارة حقّا... ومع ذلك، أكتب اليوم
ما لم أكن لأفكّر فيه أبدا. وككلب، أدور
وأتشمّم لوحة المفاتيح وأحيي اسمك، حكايتك المموسقة
في صوت أب شاعر
وأبتكر مجازا نقيضا للموت.
ذلك أنّه، بصوته المبتور، لم يقنعني ولا أقوى
على رؤيته في الأزهار
3
في الواقع، أظنّ أنّك تحوّلت بدقّة
عن دراية، بأسلوبك الخاص تماما مثلما عهدناه لديك، كما هذه الليلة
وهي تحدّق بي، تحاكي عينيك المعبّرتين
في ظنّي،أنها الوظيفة الأزليّة للشّذا
جوهر مرمى كل خط
صدى الخطى، في الصوت المتشقق
شرائح من البكاء
وهكذا أيضا، حبلى بالحمال
أظنّ أنّك الياسمين الذي يجدد فجرا
نذور حنانه، أناقته. عزائي في ما أرى
أنّك تحوّلت فحسب إلى شرنقة طفيفة، إلى رباط نقيّ
أو بيت شعر غامض بلا هيكل عظميّ.. وحسبنا هذا
هذا فحسب
4
على هذا المكتب الذي بالكاد يسندني
أمتطي روحي المخلوعة وأبدأ من الصفر:
أرسم حديقة دائريّة لا تسيّجها حدود
باسمك أرسم لأن جوهرك فحسب، الآن هنا
ينهب ويطرد جهلي إلى الهاوية
منك، تعلّمت ما الأزلية في هذه الدّنيا
فقولبتها حتّى الخراب
5
أظلّل محيط اللّحظة
وأنا بالكاد أبلل أصابعي
بالندى
ومرة أخرى... يضوع الياسمين
6
تخلّيت عن أن أبكيك. أنت لا تستحقّين ذلك
أدين لك، أيضا
بلوحة الألوان
والفجر
7
أين غريكو؟
أين فان غوخ؟ ميرو؟ جيغاس؟ دالي؟
قولي لي رشا:
هل عدت معهم
إلى نبع اللون؟
أرى الأفق تكسوه الظلال
وهناك، هذا القلق. جواب اللّه
هو فوق الوصف، وفي الطّبيعة يبدو
...
إليك
L’ÉSSER INDELEBLE
Traducido en catalán por: Pere Bessó
A Ratxa, filla de Déu, filla nostra
"Dis-me, Racha:
Has tornat amb ells
a la font del color?"
"Una lágrima mía riega el Sahara, por ti."
G.M.
1
En blanc aquest llenç has deixat, una sirena lactant
una perla barroca, llavis clivellats, una lluna
aclaparada, el coixí tebi, impregnat de tu
un confessionari, un espill d’estil sense reflex
les palmeres de Tunísia sense fruits, mig món plorant
esberlat, un estuari d’estrelles, una pèrgola gelada
i tantes primaveres i sospirs…
2
Tinc aquest faristol que de penes em sosté. Però ho admetesc:
-De veres, m’afone… Tanmateix escric hui
allò que mai no pensí, i done voltes com un gos
i olisquege els teclats i revife el teu nom, la teua rítmica història
en la veu d’un pare, d’un poeta
i invente una metàfora antipodària de la mort. És que ja
no em convenç ni el seu apòcope…no el puc
ni veure damunt de les flors.
3
En realitat crec que has mudat, delicadament
docta, estilitzada, com tot allò teu, com aquesta nit
que em mira fixa, emulant els teus ulls expressius.
Crec, en la sempiterna funció de l’aroma
en la intrínseca intenció de cada traç
en l’eco dels passos, de la veu trencada
a trams pel plany
i així i tot, prenyada de formosura.
Supose que ets un gesmil, que renova a trenc d’alba
els seus vots de tendresa, els seus primors. Em consola creure
que només has mudat a nimi capoll, a enllaç pur
o vers breu, subtil, sense ossada… només això
només això.
4
Damunt d’aquest faristol “que de penes em sosté”
munte la meua ànima dislocada i comence de zero:
Pinte un jardí, circular, sense termes de ligustros.
Pinte en el teu honor, perquè hui ací, només la teua essència
pillardeja i expulsa la meua ignorància als abismes.
De tu, he copsat en aquest món
l’eternitat, l’he motlurada fins a la runa.
5
Esfume el contorn de l’instant
mullant els meus dits
lleument
en la rosada.
I de bell nou… perfum de gesmils.
6
He deixat de plorar-te. No mereixes això
Encara et dec
la paleta de colors
de l’alba.
7
On és El Greco? on
Van Gogh, Miró, Degas, Dalí?
Dis-me, Racha:
Has tornat amb ells
a la font del color?
Veig que l’horitzó s’esfuma
i amb ell aquesta angoixa. Déu respon
inefablement en el paisatge
...
per tu.
Publicado por
Unknown
a las
03:57:00
5
comentarios
Etiquetas: "pintura by Aída Emart - Mexico", "poesía de Graciela Malagrida", "QPD", "Racha Rzouga", "traducción al catalán por Pere Bessó González ", "traducción árabe by Youssef Rzouga", facebook
sábado, 20 de marzo de 2010
Probidad de lo exiguo
Una hormiga crece
conforme a su patria terracota.
Sale a la superficie
sólo si es estrictamente necesario.
No tiene vacaciones ni feriados.
No necesita más que sus sensores.
Una hormiga de mundo
sabe de memoria su camino.

Probitat de l´exigu
Traducción al catalán por Pere Bessó González
Una formiga creix
segons la seua pàtria terracotta.
Ix a la superfície
només si és del tot necessari.
No té vacances ni firats.
Només li calen els seus sensors.
Una formiga de món
sap de cor el seu camí.
Publicado por
Unknown
a las
04:06:00
0
comentarios
Etiquetas: "fotografía de Graciela Malagrida", "poesía de Graciela Malagrida", "traducción al catalán por Pere Bessó González ", facebook
jueves, 11 de marzo de 2010
Despertar
detrás de la ventana
dice que afuera
aquello corriente, ignorado
desconocido o apenas insinuado
tiene un “adentro”
que no vive de apariencias.
un árbol revela sutilmente
que a trasluz
no hay forma evadir
el examen
la abstracción
el éxtasis.
un árbol
me arroba
hasta la rima.

Traducida al catalán por Pere Bessó González
un arbre
darrere de la finestra
diu que afora
allò corrent, ignorat
desconegut o de penes insinuat
té un “adins”
que no viu d'aparences.
un arbre revela subtilment
que a contraclaror
no hi ha manera d'evadir
l'examen
l'abstracció
lèxtasi.
un arbre
m'embadaleix
fins i tot la rima.
Publicado por
Unknown
a las
02:18:00
0
comentarios
Etiquetas: "fotografía de Graciela Malagrida", "poesía de Graciela Malagrida", "traducción al catalán por Pere Bessó González ", árbol
viernes, 26 de junio de 2009
Interludio
por graciela malagrida
La luna abrió la boca
y se tragó a varios lobos.
Después viró hacia mí, con sus enormes ojos plata
y en el costado más filoso y provocante
volvió a abrirla, pero esta vez
para soltar una sentencia irrefutable sobre el río:
-Ellos, no podían ver mi llenura
mi reflejo irregular, expansivo.
Ellos eran líquidos, como versos, por eso los regía.
Y a mi modo de ver, me amaban tanto
que inventaban canciones, bemoles, entreactos.-
Pasó una nube apocada, pasaron mil ángeles
y continuó: - No me mires así!. Es cierto,
los tragué, con la mismísima voracidad de las fieras
del ser humano, del ansia. Con la idéntica avidez
del deleite. Si, de puro gusto, de plenas ganas de alimentar
el cuerpo fúlgido, de afianzar la postura nocturna ante la muerte…-
Lo cierto es que desaparecieron. Se los tragó
literalmente, abiertamente, hambrientamente
calladamente… Entretanto gobernó instantes de mis sueños.
Supongo que entró a mi dormitorio atravesando el ventanal
y que fue ella quien me tocó el hombro
y pronunció mi nombre con dulzura.
- Dejaron de aullar para siempre entre mortales. Ya pasó.
Seguí durmiendo.- susurró. Y acarició mi pelo
con amor
de madre.
La luna abrió la boca
y me dejó muda. Se llevó la música
la danza, el concierto de los lobos
las musas esbeltas de la madrugada...
Ella volvió sobre sus pasos
sobre la brecha que dejó abierta
entre ficción
y realidad.
THE END
POEMA DE GRACIELA MALAGRIDA TRADUÏT AL CATALÀ PER PERE BESSÓ
Interludi
La lluna obrí la boca
i s’engolí alguns llops.
Després es girà cap a mi, amb els seus enormes ulls plata
i al costat més filós i provocant
tornà a obrir-la, però aquesta volta
per a amollar una sentència irrefutable al voltant del riu:
-Ells, no podien veure la meua plenitud
el meu reflex irregular, expansiu.
Ells eren líquids, com versos, per això els regia.
I al meu albir, m’estimaven tant
que inventaven cançons, bemols, entreactes-
Passà un núvol empoquit, passà un miler d’àngels
i continuà: - No em mires així! És cert,
els engolí, amb la mateixa voracitat de les feres
de l’ésser humà, de l’ànsia. Amb la idèntica avidesa
del delit. Sí, de tant goig, de plenes ganes d’alimentar
el cos fúlgid, d’afermar la postura nocturna davant de la mort…-
La cosa és que desaparegueren. Sel’s engolí
literalment, obertament, famolenca,
calladament… Mentres tant, governà instants dels meus somnis.
Supose que entrà al meu dormitori travessant el finestral
i que fou ella la que em tocà el muscle
o pronuncià el meu nom dolçament.
- Deixaren d’udolar per a sempre entre mortals. Ja passà.
Continuà dormint.- xiuxiuejà. I acaronà el meu cabell
amb amor
de mare.
La lluna obrí la boca
i m’emmudi. S’endugué la música
la dansa, el concert dels llops
les muses esbeltes de la matinada...
Ella feu la volta
damunt del clivell que deixà obert
entre ficció
i realitat.
Publicado por
Unknown
a las
10:32:00
2
comentarios
Etiquetas: "cuarto creciente", "Michael Jackson Tribute - The way you make me feel", "poesía de Graciela Malagrida", "traducción al catalán por Pere Bessó González ", facebook, luna, planeta
martes, 16 de junio de 2009
Cada palabra
por graciela malagrida
“En cada palabra del poeta loco por la poesía hay un señuelo” G.M.
El poeta dice “cielo”
y algo se abre por encima de todos
luego llama a la “luz”
y ella desciende majestuosamente
para tocarlo
entre miles.
El poeta reza todo el día
no nombra a Dios, sino en silencio.
No teme a la muerte
ni a vivir de otra manera.
Descombra al planeta de las tretas
barre sombras al alba
se las traga.
El poeta dice “lluvia”
y riega el desierto de los “ojos”
pronto palmea las espaldas más exhaustas
y da de beber de su “virtud”
porque por todos
se ha vuelto líquido elemento
fluir de fluires
preludio de la vida
“agua”.
El poeta dice "Poesía"
y la musa conmovida
le besa la frente.

GRACIELA MALAGRIDA TRADUÏDA AL CATALÀ PER PERE BESSÓ
Cada paraula
En cada paraula del poeta boig per la poesia hi ha un cimbell
G.M.
El poeta diu “cel”
i alguna cosa s’obri per damunt de tots
en acabant crida la “llum”
i ella davalla majestuosament
per a tocar-lo
entre milers.
El poeta resa tot el dia
no nomena Déu sinó en silenci.
No tem la mort
ni viure d’altra manera.
Desenruna el planeta dels ardits
agrana ombres a l’alba
se les engoleix.
El poeta diu “pluja”
i rega el desert dels “ulls”
aviat palmeja les espatlles més exhaustes
i dóna de beure de la seua “virtut”
perquè per tots
s’ha tornat líquid element
fluent de fluents
preludi de la vida
“aigua”.
El poeta dice "Poesia"
i la musa commoguda
li besa la front.
Publicado por
Unknown
a las
01:40:00
0
comentarios
Etiquetas: "poesía de Graciela Malagrida", "traducción al catalán por Pere Bessó González ", facebook, faceinhole, fotografía
sábado, 30 de mayo de 2009
Als llimbs
Versión catalana del poema Aleteo en el limbo de Graciela Malagrida
Traducción de Pere Bessó González
1
un llampec viatja ...
en la teua mirada
de còndor
2
puc dir
que t’estime
als quatre vents
i aturar les tempestes
3
escric
com un raig
darrere del tro
4
és roig el cel
darrere del teu record
roig el sòl
que bada la memòria
5
reme amb una branca
rime amb una rosa
rese amb Rzouga y Rilke
al regne carmí dels rapsodes
6
aquesta renguera aprenent
va cel avall
lletrejant-te
com la pluja
7
refíle als llimbs
com el poema-papallona
en un dels teus dits
…
aletege… aletege
pèrque t’estime
t’estime
Publicado por
Unknown
a las
10:34:00
0
comentarios







