miércoles, 21 de abril de 2010

El ser indeleble

por graciela malagrida

a Racha, hija de Dios, hija nuestra


"Una lágrima mía riega el Sahara, por ti." G.M.



1

En blanco este lienzo has dejado, una sirena lactante
una perla barroca, labios paspados, una luna
abrumada, la almohada tibia, impregnada de ti
un confesionario, un espejo de estilo sin reflejo
las palmeras de Túnez sin frutos, medio mundo llorando
quebrado, un estuario de estrellas, una pérgola helada
y tantas …primaveras y suspiros…

2

Tengo este atril que apenas me sostiene. Pero lo admito:
-De veras, me desmorono …-. Sin embargo escribo hoy
lo que jamás he pensado. Y doy vueltas como un perro
y olfateo los teclados y reavivo tu nombre, tu rítmica historia
en la voz de un padre, de un poeta
e invento una metáfora antipodaria de la muerte. Es que ya
no me convence ni su apócope…no lo puedo
ni ver sobre las flores.

3

En realidad creo que has mutado, delicadamente
docta, estilizada, como todo lo tuyo, como esta noche
que me mira fijo, emulando tus ojos expresivos.
Creo, en la sempiterna función del aroma
en la intrínseca intención de cada trazo
en el eco de los pasos, de la voz quebrada
de a tramos por el llanto
y aun así, preñada de hermosura.
Supongo que eres un jazmín, que renueva al amanecer
sus votos de ternura, sus primores. Me consuela creer
que sólo has mutado a nimio capullo, a enlace puro
o verso breve, sutil, sin osamenta… sólo eso
sólo eso.

4

Sobre este atril “que apenas me sostiene”
monto mi alma dislocada y empiezo de cero:
Pinto un jardín, circular, sin linderos de ligustros.
Pinto en tu honor, porque hoy aquí, sólo tu esencia
merodea y expulsa mi ignorancia a los abismos.
De ti, he aprehendido en este mundo
la eternidad, la he moldeado hasta la runa.

5

Esfumo el contorno del instante
mojando mis dedos
levemente
en el rocío.
Y otra vez… perfume de jazmines.

6

He dejado de llorarte. No mereces eso
Aun te adeudo
la paleta de colores
del alba.

7

¿Dónde está El Greco? ¿dónde
Van Gogh, Miró, Degas, Dalí?.
Dime Racha:
¿has regresado con ellos
a la fuente del color?

Veo que el horizonte se esfuma
y con él, esta angustia. Dios responde
inefablemente en el paisaje
...
por ti.



El ser indeleble

a Racha, hija de Dios, hija nuestra

الكائن الخالد إلى رشا، ابنة اللّه، ابنتنا شعر: غراسيالا مالاغريدا


Círculo de Luz by Aída Emart - Mexico
Esta obra está dedicada a Youssef Rzouga, amigo escritor de Túnez



الكائن الخالد إلى رشا، ابنة اللّه، ابنتنا شعر : غراسيالا مالاغريدا


دمعة لي تغمر الصّحراء، إليك . غ.م

1


أبيض هذا القماش تركت، عروس بحر رضيع
لؤلؤة مزخرفة، شفاها شاحبة، قمرا مسحوقا
فاترة هي المخدّة، مشربة بك
كرسيّ اعتراف، مرآة من طراز ما بلا انعكاس
نخيل تونس يلا تمر، نصف عالم يبكي
محروقا، مصبّ نهر من نجوم، عريشة باردة
وربيع لا يحصى وتنهّدات

2

لي هذا المكتب الذي بالكاد يسندني. لكنني أحتمله:
- أنا منهارة حقّا... ومع ذلك، أكتب اليوم
ما لم أكن لأفكّر فيه أبدا. وككلب، أدور
وأتشمّم لوحة المفاتيح وأحيي اسمك، حكايتك المموسقة
في صوت أب شاعر
وأبتكر مجازا نقيضا للموت.
ذلك أنّه، بصوته المبتور، لم يقنعني ولا أقوى
على رؤيته في الأزهار
3


في الواقع، أظنّ أنّك تحوّلت بدقّة
عن دراية، بأسلوبك الخاص تماما مثلما عهدناه لديك، كما هذه الليلة
وهي تحدّق بي، تحاكي عينيك المعبّرتين
في ظنّي،أنها الوظيفة الأزليّة للشّذا
جوهر مرمى كل خط
صدى الخطى، في الصوت المتشقق
شرائح من البكاء
وهكذا أيضا، حبلى بالحمال
أظنّ أنّك الياسمين الذي يجدد فجرا
نذور حنانه، أناقته. عزائي في ما أرى
أنّك تحوّلت فحسب إلى شرنقة طفيفة، إلى رباط نقيّ
أو بيت شعر غامض بلا هيكل عظميّ.. وحسبنا هذا
هذا فحسب
4

على هذا المكتب الذي بالكاد يسندني
أمتطي روحي المخلوعة وأبدأ من الصفر:
أرسم حديقة دائريّة لا تسيّجها حدود
باسمك أرسم لأن جوهرك فحسب، الآن هنا
ينهب ويطرد جهلي إلى الهاوية
منك، تعلّمت ما الأزلية في هذه الدّنيا
فقولبتها حتّى الخراب

5


أظلّل محيط اللّحظة
وأنا بالكاد أبلل أصابعي
بالندى
ومرة أخرى... يضوع الياسمين

6

تخلّيت عن أن أبكيك. أنت لا تستحقّين ذلك
أدين لك، أيضا
بلوحة الألوان
والفجر

7

أين غريكو؟
أين فان غوخ؟ ميرو؟ جيغاس؟ دالي؟
قولي لي رشا:
هل عدت معهم
إلى نبع اللون؟
أرى الأفق تكسوه الظلال
وهناك، هذا القلق. جواب اللّه
هو فوق الوصف، وفي الطّبيعة يبدو
...
إليك





L’ÉSSER INDELEBLE
Traducido en catalán por: Pere Bessó


A Ratxa, filla de Déu, filla nostra


"Dis-me, Racha:
Has tornat amb ells
a la font del color?"

"Una lágrima mía riega el Sahara, por ti."
G.M.


1

En blanc aquest llenç has deixat, una sirena lactant
una perla barroca, llavis clivellats, una lluna
aclaparada, el coixí tebi, impregnat de tu
un confessionari, un espill d’estil sense reflex
les palmeres de Tunísia sense fruits, mig món plorant
esberlat, un estuari d’estrelles, una pèrgola gelada
i tantes primaveres i sospirs…


2

Tinc aquest faristol que de penes em sosté. Però ho admetesc:
-De veres, m’afone… Tanmateix escric hui
allò que mai no pensí, i done voltes com un gos
i olisquege els teclats i revife el teu nom, la teua rítmica història
en la veu d’un pare, d’un poeta
i invente una metàfora antipodària de la mort. És que ja
no em convenç ni el seu apòcope…no el puc
ni veure damunt de les flors.

3

En realitat crec que has mudat, delicadament
docta, estilitzada, com tot allò teu, com aquesta nit
que em mira fixa, emulant els teus ulls expressius.
Crec, en la sempiterna funció de l’aroma
en la intrínseca intenció de cada traç
en l’eco dels passos, de la veu trencada
a trams pel plany
i així i tot, prenyada de formosura.
Supose que ets un gesmil, que renova a trenc d’alba
els seus vots de tendresa, els seus primors. Em consola creure
que només has mudat a nimi capoll, a enllaç pur
o vers breu, subtil, sense ossada… només això
només això.


4

Damunt d’aquest faristol “que de penes em sosté”
munte la meua ànima dislocada i comence de zero:
Pinte un jardí, circular, sense termes de ligustros.
Pinte en el teu honor, perquè hui ací, només la teua essència
pillardeja i expulsa la meua ignorància als abismes.
De tu, he copsat en aquest món
l’eternitat, l’he motlurada fins a la runa.


5

Esfume el contorn de l’instant
mullant els meus dits
lleument
en la rosada.
I de bell nou… perfum de gesmils.

6

He deixat de plorar-te. No mereixes això
Encara et dec
la paleta de colors
de l’alba.

7

On és El Greco? on
Van Gogh, Miró, Degas, Dalí?
Dis-me, Racha:
Has tornat amb ells
a la font del color?

Veig que l’horitzó s’esfuma
i amb ell aquesta angoixa. Déu respon
inefablement en el paisatge
...
per tu.

5 comentarios:

  1. Muy bueno tu blog..Felicitaciónes…
    Saludos, Jorge de Monte Grande,Pcia.Bs.As.

    ResponderBorrar
  2. Es bueno leer este blog ..
    Voy a felicitar por su te
    Regards
    Jazmin Wilss

    ResponderBorrar
  3. Hermosos sentimientos que recorren distancias en 1 segundo. Tus palabras Gracielita dan vueltas al mundo!!! Y ya se leen en varios idiomas. Muy bello.

    ResponderBorrar

gracias x el comentario! no dejes de orbitarme!